Educació, per a què?

(A totes aquelles persones que, dient-se educadores, afirmen sense avergonyir-se’n, que la seva no és una acció políticosocial).

Podeu fer el favor de mirar aquesta fotografia? Podeu dir-me en què es diferencia aquest nen del nen que, a l’esplai, li dieu que ha de respectar al seu company? Sou capaces, vosaltres que us autoconcebeu com a persones educadores, de dir que aquest nen no és problema vostre? De debò que podeu dir això i després pretendre tenir credibilitat, primer com a persones i després com a monitores?

No!, direu, i tant que em preocupa! Però què hi podem fer nosaltres? Prous problemes tenim a la nostra vida, no podem arribar a tot arreu! Deixant de banda la relativitat dels vostres problemes en comparació amb els del nen de la foto, us diré que tinc la sensació que ni tant sols intenteu fer res, que us escudeu en la vostra incapacitat com si això fós una excusa i no una carència. No voldria ofendre, però teniu el cervell tan malmès que no enteneu res de res. Algú pot dir, sense vaguetats, perquè aquest txaval va armat?

Ei, les coses clares: o sou monitores-de-happy-park o sou educadores, però les dues coses no són compatibles. Si reclameu reconeixement social per la tasca educativa que fa l‘esplai us l’heu de guanyar, no s’hi val només a parlar, a dir que sou un agent educatiu imprescindible al vostre territori concret i a la societat per extensió i quedar-vos en això, en paraules que no se sostenen en la praxis diària. Fer això és ser farsants, hipòcrites, egòlatres. Més valdria que directament us contractessin al happy park, de debò que us ho dic, i que deixessiu d’utilitzar el nom de l’esplai per nodrir el vostre ego, que ja se sap que a segons quins cercles queda molt bé això de ser voluntàries.

A totes aquelles persones que feu esplai per inercia, que parleu i parleu sense parar de solidaritat, de respecte per tothom, de que la teva llibertat acaba on comença la dels altres, que premieu per sistema el concepte subjectiu i parcial de bon comportament i esbronqueu als txavals que només han après a resoldre els seus problemes a hòsties; a totes vosaltres haig de dir-vos que no sou imprescindibles com a educadores, que l’escola ja fa aquesta funció, que l’esplai, en aquest cas, no deixa de ser-ne una extensió, una activitat extraescolar més, al mateix nivell que les altres. I que amb raó ens hi volen fer entrar, doncs, quina és la diferència?

A l’escola explicaran que la vida d’aquest nen és una tragèdia. Fins i tot podran dur a terme un projecte per enviar material escolar a la zona on viu aquest txaval. Però no servirà de res, perquè aquest nen ja és mort. Aquest i tots els que el segueixen. I continuaran morint mentre les causes que ho han provocat continuin sent alimentades pel monstre sistèmic que porta per nom Capitalisme.

Si de debò preteneu educar heu de saber per què ho feu, quins són els objectius de la vostra educació. Jo no aniré a Uganda, al Sudan, a Somalia, a Burundi, a Libèria, a Costa de Marfil, a Sierra Leona, a Sri Lanka, a Palestina, a Afganistan, al Nepal, ni a Colombia a dir-los que s’han d’estimar, perquè el primer nen d’aquests al que li parli d’amor i felicitat per a tothom em fotrà un tret entre cella i cella, i amb raó.

Però si que tinc la responsabilitat, si em considero persona educadora, de fer tot el possible per a que els infants a qui educo siguin conscients d’aquesta realitat social. De que en aquest món hi ha unes poques persones que fan i desfan el que volen i com volen en funció dels seus interessos econòmics i que la gran majoria de les persones viuen sotmeses i encadenades a aquestes voluntats, sense cap altra expectativa que la de sobreviure, simplement sobreviure, una nit més.

I a més a més, si em considero persona educadora, faré tot el que estigui al meu abast per a que els infants a qui educo entenguin que això no és ni just ni natural, que aquesta és una realitat intolerable, vomitiva, i que és a les seves mans (i això no vol dir altra cosa que a través de les seves accions reals i concretes) el dir que ja n’hi ha prou de tanta merda. I ho faré perquè sento com a propis uns valors determinats d’entre tot el ventall ideològic que presenta la nostra societat. Uns valors que considero irrenunciables, escollits no aleatòriament però si subjectivament, mai neutrals. Considero irrenunciables l’internacionalisme real, la llibertat real, la igualtat real, la solidaritat real, la responsabilitat real.

I si sóc monitor, és per a que les nenes i els nens a qui educo sentin també com a propis aquests valors. Ja em diereu, aleshores, si el que faig és política o no. Educar és incidir, intervenir, mai és una acció neutral. I en no ser neutral i concebre-la conscientment com a no neutral, la meva acció educativa esdevé política. Si, com a educadores, després d’entendre com funcionen les coses a la nostra societat, al nostre planeta, continueu considerant que no tenim res a dir ni a fer, més valdria que canviéssiu el rètol de l’esplai, compressiu unes quantes escales i una piscina de boles de colors i cobréssiu per hores, que així, com a mínim, serieu coherents entre el que dieu i el que feu.

Això si, el primer pas és voler entendre.

Qui no vol fer les coses busca excuses.
Qui les vol fer troba els mitjans.

Lecture Musical

Temps per a l'humor. Us heu avorrit mai a classe? Heu trobat a faltar una mica d'animació que trenqués la monotonia una estona? El grup de teatre Prangstgrüp ens dona una idea sobre que podriem fer en situacions com aquesta.

(Més videos a www.prangstgrup.com)

L'objectiu de l'esplai

Quins són els motius que porten a una persona a voler ser monitora d'un esplai? Ho ignoro, sincerament, i tampoc em treu la son aquesta qüestió. Cada persona justifica les seves accions a la seva manera, i no em preocupen ni ocupen les racionalitzacions individuals ni les passions internes de cada qual.

El que si que em preocupa, i per tant també m'ocupa, és si monitores i monitors ténen present quina és la finalitat de l'esplai. No d'un esplai concret sinó de l'esplai com a agent arrelat a la nostra societat. O en altres termes: l'educació és la finalitat o el mètode? ¿L'esplai és una entitat educativa en el temps de lleure o és un agent social transformador que actúa a través de l'educació?

Com es defineixen els esplais, si és que es defineixen? Fent un breu repàs d'alguns idearis d'esplais trobem les següents afirmacions: l'esplai Totikap és una "entitat sense afany de lucre que des del 1988 educa en valors a infants i joves en el temps del lleure per tal d'aconseguir la transformació social."; els monitors de l'esplai Boix "creiem que l’esplai és la nostra eina per transformar la societat" mitjançant la socialització, l'educació i la diversió; l'esplai Buenoyqué "basa su práctica educativa en la libertad, el diálogo y la participación, y fomenta unos valores encaminados a propiciar el cambio social"; l'esplai GER sorgeix "en un context de lluita a favor dels nostres drets fonamentals i, com a raó de ser fundacional, es proposà dur a terme la seva activitat cultural en el més ampli sentit de la paraula per tal de sensibilitzar l'opinió pública en la perspectiva de recuperar i desenvolupar de manera plena les nostres llibertats democràtiques i nacionals en un marc de progrés econòmic, d'igualtat social i de pau"; i a l'esplai El Carrer "creiem que l'esplai és una eina de transformació social que a partir de les activitats que oferim amb l'educació en el lleure permet que els nens i les nenes siguin capaços de trencar amb el rol que la societat els dóna".

Si bé és cert que altres esplais no fan referència explícita al concepte transformació social, la gran majoria, sinó tots, esmenten la funció social de l'esplai i defensen l'acció educativa com a força implicada a la xarxa social local.

D'altra banda, els esplais acostumen a organitzanitzar-se en federacions, una de les quals és Esplac, que agrupa a més de 100 esplais al territori del principat. Aquesta federació es defineix com una "associació de persones i d’entitats d’educació en el lleure compromeses amb la transformació social i amb la transmissió dels valors laics i progressistes des de la promoció de l’associacionisme, l’educació en valors, l’activisme social i la participació." i el primer dels objectius generals de la federació és "promoure la transformació social a través d'una educació integral i alliberadora". Finalment, a l'ideari de l'MLP (Moviment Laic i Progressista), constituït entre altres entitats per Esplac, hi trobem la següent afirmació: "el moviment laic està compromès en un impuls de canvi de la societat i d’aquest compromís se’n deriva una presa de posició crítica i transformadora sobre la societat establerta".

Fet aquest repàs, reitero la meva pregunta: l'objectiu de l'esplai és social o pedagògic? L'educació és la finalitat o és el mètode? Per a mi la resposta és evident, i els idearis semblen confirmar-ho: la finalitat d'un esplai és incidir a la societat, canviar-la, transformar-la; i l'àmbit en el que actúen, a través del qual incideixen a la societat, és l'educatiu, el pedagògic.

Es tracta de l'eterna confusió entre subjecte i objecte. El primer és la persona, l'element, sobre el qual actuem. En el cas dels esplais són els infants i joves (i els pares i mares i els propis monitors també). El segón és la finalitat, els motius, els objectius que ens mouen a actuar sobre el subjecte. Per als esplais és la voluntat de transformar la societat, o més vagament, la voluntat d'un món millor. I dic confusió a consciència: crec que a efectes pràctics la majoria d'esplais o bé no fan distincions entre un i altre o bé assimilen directament l'objecte al subjecte, o bé , més alarmant, neguen l'objecte. El mateix succeix a les federacions i al propi MLP. Potser a l'ideari s'explicita contundentment l'objecte del col·lectiu, però aquest esdevé paper mullat si la realitat pràctica no ho reflecteix.

En què em baso per afirmar que aquesta confusió és real? En la pròpia realitat: l'ínfima existència de formació orientada als objectius socials dels esplais; l'absència de debat en el sí dels esplais i de les federacions sobre com incidir i transformar la societat realment; les pràctiques orientades de cara a la galeria mediàtica i política per part de les federacions; les activitats mancades de rerefons social, polític o cultural dutes a terme massa sovint per masses esplais;...

És necessari un replantejament col·lectiu de la funció social dels esplais, del nostre mètode pedagògic i de la nostra posició a la xarxa de moviments socials. És necessari un debat sobre l'acció política i social dels esplais, sobre les mancances, les limitacions i els avantatges de l'àmbit pedagògic en el qual actuam. Però sobretot, és necessari que cada monitora mantingui un diàleg amb si mateixa sobre els motius pels quals educa una colla d'infants i joves a través d'uns valors determinats. Ja ho he dit a l'inici.: a mi no em treu la son els motius que té cada monitora per ser-ho, em treuria la son no saber quins són els meus.

El silencio de la clase media

(Fragment de l'entrevista a Belén Gopegui (Madrid, 1963) després de la publicació de la seva última novel·la El padre de Blancanieves, Ed.Anagrama, 2007)

–También se detiene en la educación... de la que escribe que desde hace años se está desmoronando... ¿qué tipo de lectores cree que podrán ser estos adolescentes obsesionados con internet (como Adela) y, en demasiados casos, nacidos para el paro y el consumo?
–Pueden ser los mejores lectores. Tienen a su favor que detectan la retórica al momento, saben que palabras como diversidad, ciudadanía, sociedad justa y solidaria, son absurdas cuando te espera un futuro laboral de esclavo. En contra tienen que ahora hay pocos cauces para organizarse contra ese futuro, pero bastará con que encuentren uno para que empiecen a leer con rabia y necesidad.

–Tras escribir el libro, ¿ha llegado a comprender por qué callaba el padre de Blancanieves, por qué calla la clase media ante los abusos, y preferimos ignorar no lo que no se ve, sino lo que, viéndose, no se mira?
–La clase media no toma partido, se lava las manos, es precisamente lo que la caracteriza: ocupa un espacio donde en principio nada le obliga a hacer otra cosa. Sucede también que estamos hechos de agua, de carne, de mierda y de valor y orgullo y bondad y sentido del ridículo y miedo. A veces predomina el miedo, pero no siempre.

Publicada a www.rebelion.org a 14.09.2007, realitzada per Nuria Azancot

La societat desescolaritzada

"La educación universal por medio de la escolarización no es factible. No sería más factible si se la intentara mediante instituciones alternativas construidas según el estilo de las escuelas actuales. Ni unas nuevas actitudes de los maestros hacia sus alumnos, ni la proliferación de nuevas herramientas y métodos físicos o mentales (en el aula o en el dormitorio), ni, finalmente, el intento de ampliar la responsabilidad del pedagogo hasta que englobe las vidas completas de sus alumnos, dará por resultado la educación universal. La búsqueda actual de nuevos embudos educacionales debe revertirse hacia la búsqueda de su antípoda institucional: tramas educacionales que aumenten la oportunidad para que cada cual transforme cada momento de su vida en un momento de aprendizaje, de compartir, de interesarse. Confiamos en estar aportando conceptos necesarios para aquellos que realizan tales investigaciones a grandes rasgos sobre la educación -y asimismo para aquellos que buscan alternativas para otras industrias de servicio establecidas."

(Ivan Illich, La sociedad desescolarizada, 1971)

Desolació

Esplaieta, la revista contrainformativa dels esplais

Des dels carrers i carrerons de Karcelona, aquest curs 2oo7-2oo8 apareix en escena l'Esplaieta. La dissidència educativa ja té publicació pròpia. Amb edicions bimensuals i en format din-A5, la revista pretén ser una eina de contrainformació i de debat sobre qüestions pedagògiques i socials, especialment aquelles que toquen de més a prop la particular esfera de l'associacionisme educatiu.

Darrera de l'Esplaieta no hi ha cap federació, cap entitat que n'englobi a d'altres, simplement monitors i monitores de base que busquen crear contrapoder en un àmbit social, el dels esplais i caus, cada vegada més mancat de criteri, de llibertat d'acció i de sentit transformador. Conseqüentment, la revista és plenament autogestionada i autofinançada.

El número 0, corresponent als mesos d'agost i setembre, ha tingut una tirada de 50 exemplars impresos i en funció de l'acceptació que rebi es valorarà la possibilitat d'incrementar les còpies. Podeu demanar-ne a amunikelehendakari@gmail.com . La versió en pdf. per a la seva distribució on-line està en procés.

Sense més, us oferim un extracte d'un dels articles d'aquest número zero:

"Sempre hem estat conscients de la importància de l’educació en un context de llibertat, abans que en un basat en la instrucció o l’adoctrinament. L’educació és un procés que es centra en desenvolupar una individualitat pròpia, i no un pacient ciutadà-consumidor esclau del treball, autòmat professional que paga els seus impostos i/o acaba sent moralista enganyat. No ens enganyem, les idees vigents avui dia referents a educació ofeguen el creixement natural dels infants. L’escola ja fa temps que ha mort, el rapte de la infància és un fet constatat. L’inconformisme social creix i la institució escolar no sap abordar les noves situacions que emanen d’una societat desdibuixada, que l’assetja amb la seva diversitat.
Posats que també acceptem que la família autoritària és un camp de cultiu de problemes psicològics individuals, hem d’intentar desenvolupar formes d’educar que no mutilin psicològicament als infants i que els permetin acceptar la llibertat i la responsabilitat. Ens referim a infants lliures aquells que desenvolupen formes d’autoregulació naturals. En aquest ordre de coses, l’assemblea es planteja com una experiència educativa capaç d’educar en l’autoregulació, en un marc de llibertat. L’assemblea és un model d’autogovern viable per a una comunitat, que consensua i decideix les normes que han de regir la convivència, així com transforma la seva realitat més present. [...]"

(Secció: La cria de l'anarquista)